← Índex　　｜　　Versió castellana →　　｜　　日本語訳 →

​

L'església primera de Vistabella

Josep Maria Jujol i Gibert

 

Font: memòria escrita per Jujol el febrer de 1923 i publicada a Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús, n. 381, de març de 1923. Transcripció reproduïda de: Josep Maria Jujol. L'església primera de Vistabella. Una mirada contemporània, editat per Guillem Carabí Bescós, pp. 83–99. Segons la nota de l'editor, «la transcripció de la memòria conserva l'ortografia i la puntuació del text original. Únicament s'han adaptat els paràgrafs al ritme de les imatges, que en la versió original ocupen quatre planes i l'inici d'una cinquena, de mides 20x12 cm».

La versió castellana que Flores i Jujol (fill) van publicar el 1974 —recollida en aquest lloc web— és més breu: n'omet les seccions 1, 2, 12 i 13 i la salutació final. Llegir la versió castellana →

 

 

1. CATALANS PIADOSOS : ALEGREM-NOS.

En un gai paratge d'una terra on es cull molt de vi (espècie eucarística), i no gaire lluny de la mar, ha florit suara una esglesieta parroquial, en un caseriu que mai no n'havia tingut. Aquesta nova nau durà per Patró el Cor Sacratíssim de Jesús, qui farà altra honra inefable a la nostra terra volent morar en aquest nou Sagrari.

​

2. ORIGEN DEL POBLE.

Vistabella prové de tres cases, encara existents, que, unides per un baluart comú, quedaven fortificades en mig de pinars, garrofers i vinyes ; desfet el portal d'entrada, el baluart és avui el «carrer clòs».

 

Per a augmentar les terres de conreu, per enquibir jornalers, parcers, (mitjers, etc.) anaren edificant pel volt de les tres cases, i aixís fou fet Vistabella dins del terme de la Secúita, al Camp de Tarragona.

​

3. FAN ESGLÉSIA.

Han passat anys (més de cent), i Vistabella ha fet escoles pròpies, proveït a algunes necessitats materials, i com a empresa més gran reservà per a després fer església.

 

Cosa no acostumada és veure fer la primera església d'un poble; substituir, reformar l'església abunda, però FER LA PRIMERA era cosa dels temps vells.

 

Fer esglésies és feina d'àngels, segons visions dels profetes (Zacaríes, cap. 2, amb comentari de Rupert Abad; Apocalipsi, etc.). ¡Quan contents han de quedar segons això els homes bons que per aquest fi, veïns de Vistabella, se juntaren sent-ne ànima el propietari don Pere Mallafré i gran fautor mossèn Joan Llobet, el senyor Rector de la Secúita, metròpoli de Vistabella! Com a bon pare dels seus fills espirituals els uní, els acompanyà a l'Arquebisbat, féu renúncia de totes les oposicions que ell hi podia oposar; ha ajudat amb els seus diners i amb la seva acció de pare i fins de obrer (jo l'he vist agafat al llivant de la corriola de l'obra i ajudar a portar un tauló), home verament apostòlic.

​

4. CERQUEN ELS MEDIS.

Deien els veïns a En Mallafré: —Vostè ens hauria de fer l'església, i ell donà sàvia resposta: —Ni que pogués ho faria; convé que sigui obra de tots, per això vull que tots hi ajudem.

 

I aixís fou que ell buscà arquitecte, i en mi va recaure la elecció, i redactats els plànols indispensables per concertar tots els elements de l'obra (fins allà on pot preveure el dibuix) cercaren mestre de cases. Tantejàrem, i per fi el Sagrat Cor de Jesús ens envià el nostre home: Josep Brulles i son fill Ramon; i és de dir: —Ho han fet bé del tot.

 

En les obres s'aplicà la prestació personal; jornals de manobre i de carro s'ho han guanyat els amics que el Sagrat Cor té a Vistabella.

​

5. SEGUEIX. DONEN PEDRA.

El propietari del Mas de Mercader, prop de les obres i a peu pla, oferí de una rima de pedres que posseïa, totes les que tinguéssim de menester, i bon forat hi hem fet al munt que ens semblava una gran muralla.

 

Aquesta pedra la troben tot treballant i plantant vinya; la aparten i amunteguen, ne fan marges de les terres i les admirables barraques de voltes en sec, i, si no, pedregals careijats com a dipòsit provisional. Són calices i, com a formades entre les terres aixís, no són fragments d'una roca major, sinó individus sencers que de cares globoses apareixen, un cop les trenquen, fetes per capes concèntriques; en elles dominen dues dimensions, i, per tant, són planeres i les hem gastat a la manera dels maons dels que havem estalviat molts mils fent-ne parets, arcs, cresteries, canals o gàrgoles i llindes per cubrir petits espais.

​

6. FUNDAMENTA EJUS IN MONTIBUS SANCTIS.

En el lloc elegit surt bo i a flor de terra l'entranya rocosa del nostre camp tarragoní. Bé va elegir el Sagrat Cor el cim d'aquella muntanya enterrada; ens fa de fonament.

​

7. PRIMERA PEDRA.

¡Amb quina senzillesa commovedora fou beneïda la primera pedra! El Sr. Rector, revestit i assistit de les més indispensables persones, baix la capa del sol i en mig de l'absoluta quietud dels camps, amb el ritual a la mà i el salpasser a l'altra, demanava la benedicció de Déu per a aquell rústic castellet de pedra que naixia dedicat al Cor Sagrat del Fill…

​

8. SE DESCRIU L'OBRA

Com en les mitjevals, son aspecte exterior és el resultat just de la construcció i s'embelleix per la bona forma donada als elements que la integren, reduïts als precisos. Les parets amb morter de calç, i no de fang com allí acostumen; així s'estalvia l'arrebossat i dóna més ferm aspecte. Les voltes són de gruixos de rajola, els pilans solament de maó; per vidre a les obertures, pedra de llum, alabastre de Sarreal.

 

És l'església un quadrat; conté quatre pilans : d'ells, com les palmes, arrenquen tots els arcs i a son espatlla carreguen les voltes de tal manera escalonades en altura, que les presions es transmeten fins a terra sense medis correctius del sistema usat en la construcció (com serien els arbotants, pinacles, etc.) Els arcs en planta determinen figures quadrades les més i unes poques triangulars, i com que els arcs ressolen els trencaments de superfícies de les voltes, elles queden molt llises prestant-se a la decoració, així com el trencament excessiu ho impediria, a més de què exigiria major nombre d'elements auxiliars.

 

Així passa en el gòtic, especialització sistemàtica de algunes solucions del bizantí. Així en la pràctica hem vingut a creure més aviat les veus d'aquesta matrona oriental, la Arquitectura Cristiana bizantina, que és la soca en l'arbre de família en quals branques floreix el romànic i d'ell el gòtic.

 

Aquelles superfícies llises de les voltes ens serviran (si Déu vol que acabem bé aquesta obreta) per a fer senzilles pintures a la calç, de viu efecte, imatges voladores d'Àngels entre estrelles al tombant d'aquestes paraules: Gloria Patri, et Filio et Spiritui Sancto.

 

La nostra esglesieta té porxo protector de la porta, on dóna el Baptisteri directament; és de les més petites i boscanes floretes de la Arquitectura cristiana plantada d'esqueix basilical.

​

9. ACABA

No goso a fer la descripció completa de l'obra per no cansar, però diré que té nau principal i tres capelles (amb la major), una naveta per dos confessonaris, sagristia, magatzemet i llocs de necessitat, i dia vindrà que damunt de la sagristia hi farem la casa rectoral.

​

10. COBERTA

La posseeix doble aquesta església: una de voltes sostenidora i limitant la massa d'aire interior; l'altra de soleres de gruixos de rajola sostinguda en la primera, sofreix les frescors de les humitats, escorra les aigües i reb directament els canvis de fret i calor ambent, quedant entre una i altra una càmara d'aire aïlladora. La salina no florirà les voltes destruïnt la decoració, com succeeix en la Catedral bellíssima de Barcelona que tot esperant la segona coberta ha perdut les corones esplèndides de fullatge que voltaven les claus de ses voltes majors.

​

11. I PROU DE LES OBRES. CAMPANAR

Explicar tota l'obra requereix una llarga conversa; només afegiré que damunt la volta més alta (entre els quatre pilans) se sosté el campanar, format de dues parts de figura triangular aguda que s'enllacen sota una creu de pedres a gran alçària. Per damunt dels garrofers i des de paratges on no es sospitava Vistabella, es veu blanquejar l'agulla de l'esglesieta nova del Sagrat Cor de Jesús davant de la blavor del cel del Camp, el més blau i hermós de Catalunya.

​

12. EXIT

L'església està feta, i dins de poc el Sagrat Cor hi serà adorat. Ha vençut com sempre el Lleó de Judà.

 

Sa Emm. Rvdma. el Dr. Vidal, Cardenal Arquebisbe de Tarragona, ja té proveïda la necessitat de capellà que cuidarà de la casa nova del Bon Jesús. S'han hagut de passar tribulacions, gressol en que Déu prova la puresa del cor de les ànimes, i amb el seu favor s'han passat.

​

13. ¿QUI ES VOLDRÀ HONRAR AL SAGRAT COR?

Heroic és l'esforç dels veïns d'un caseriu que no és municipi; Déu els ho pagarà al cent per u com Ell ho sap fer. Qui s'hi vulgui sumar es cobrirà de glòria davant de Déu i podrem obrir les quatre finestres a la cúpula, posar llànties i canalobres, les dotze imatges dels Apòstols als quatre pilans, robes i altres mobles menors; la Redacció donaria camí als donatius (metall o espècie).

​

ALABANÇA I GLÒRIA

Al Pare i a l'Esperit Sant per sempre sigui i a l'Anyell puríssim, al Fill, en qui glateix intercedint sempre amorós per nosaltres al COR SACRATÍSSIM. Sospirem, amics, pels feliços dies en què l'Església serà tota al Cel, del qual tots siguem moradors. Amén.

 

JOSEP MARIA JUJOL i GIBERT arquitecte, catedràtic

 

Barcelona, Febrer de 1923.

 

 

Nota sobre aquesta transcripció

• Es reprodueix literalment el text tal com apareix imprès, amb l'ortografia prenormativa de 1923: aixís, calices, careijats, mils, cubrir, mitjevals, pilans, fret, ambent, càmara, reb, escorra, hermós, alçària, confessonaris, salina, ressolen, medis, de algunes, la Arquitectura.

• Es conserven també els signes d'obertura d'admiració i interrogació a la manera castellana (¡Quan contents…!, ¿QUI ES VOLDRÀ…?) i l'espai davant de dos punts i punt i coma en alguns passatges, tal com estan compostos a l'original.

• Els punts suspensius de la secció 7 i la cursiva de fer església, pedra de llum, gòtic, bizantí i de la citació llatina figuren així a l'imprès.

• A la secció 8 l'edició impresa compon «com serien el s arbotants»; aquí s'ha unit en «els arbotants», per tractar-se evidentment d'un espai intrús de composició.

• Aquest és el text que, en versió castellana i abreujada, es recull a Carlos Flores / Josep Maria Jujol (hijo), La arquitectura de J. Mª. Jujol, La Gaya Ciencia, 1974. La versió catalana és sensiblement més extensa: incorpora les seccions 1, 2, 12 i 13 i la salutació final, absents del text castellà.